Microrelats Marítims

Aquests microrelats foren presentats al concurs de Microrelats Marítims que cada any organitza el Museu Marítim de Barcelona. “Quimera” i “La curiositat” quedaren finalistes en la convocatòria de gènere negre, de fa dos anys. L’últim relat, “Skjaldmo”, és de fa més temps, quan el tema a tocar eren els Vikings, l’incloc a quimera, però ben bé que podria trobar-se a la categoria de valentes.

 

Quimera

Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos; inert, llefiscós i verd. La criatura estranya, abandonada a la sort dels pirates, jeia enmig de la coberta. El més jove de tota la tripulació, en Prudent Ben Mirat, l’havia trobat mentre feia la ronda de nit. Quin ensurt amb la troballa! D’on sortia allò? Potser de les aigües oceàniques, profundes i misterioses, creació d’algun Déu maquiavèl·lic. Era una bola gelatinosa amb trenta-dos ulls, i de la bola brotaven tretze tentacles, semblants als d’un pop, però més llargs, prims i de color enciam.

Hauria d’haver avisat al capità, era la seva obligació. Però quina por! El monstre que temia no era verd ni gelatinós. El capità, en canvi, era una fera salvatge, bèstia immunda sense sentiments, capaç de llençar el pobre Prudent a fer d’esmorzar pels taurons. Tot, per despertar-lo fora d’hora. “Ah, no, no, que s’ho trobi el següent!”

 

 

La curiositat…

“Pren paciència, fes la ronda cada hora, que tot estigui al seu lloc”. El vigilant de nit, un vell panxut, em donava instruccions de com cuidar la càrrega del transatlàntic. Per a mi allò era una feina temporal, senzilla, una petita passa abans de ser un peix gros: capità d’un gran vaixell. Guardar quatre caixes mal apilonades era una banalitat.

Ja havien passat sis hores, i quin tedi, quanta monotonia, quin treball més poc adient per algú com jo! Vaig mirar-me els paquets de més a prop, la temptació d’obrir-los era massa. El més gros va poder amb mi. Vaig clavar les tisores al tresor ocult, però es resistia a ser obert, en exercir tanta força vaig caure de cul i vaig xocar amb la torre de caixes del darrere, esbarriant les unes damunt les altres.

Amb el canvi de guàrdia trobarien el cos d’un gat, aixafat entre caixes mal vigilades.

 

 

Skjaldmo

 La primera llàgrima de Brynhilde mullà les botes altes que calçava, en el mateix instant en què l’aigua de mar esquitxà als Vikings a bord del drakkar, que aguantava pacient l’onatge furiós. Ni les pells de daina ni el cinturó cenyit de cuir havien camuflat les corbes de la noia. Premia punys i dents, mantenia el tronc rígid i el cap cot.

—Tornaràs a terra ferma i et casaràs, una dona no pot lluitar! —exigí el capità.

Brynhilde aixecà el cap amb un cop sec, fent voleiar les llargues trenes roges que sortien del casc banyut.

—Sóc una Skjaldmo! Guerrera Vikinga! —exclamà amb la força del Déu Njöror, clavant la mirada a cada un dels seus acusadors— Heu oblidat l’espasa que empunyo? No recordeu quan us vaig salvar de la mort?

Les paraules de Brynhilde ressonaren més enllà d’aquell drakkar i de l’oceà. Passaren moltes llunes fins que Rusla, Stickla i tantes altres Vikingues agafaren les regnes de Brynhilde.

 

Si us han agradat i voleu llegir més relats d’aquest estil, podeu visitar la pàgina del MMB i si us animeu, participar en l’edició d’enguany. El pailebot Santa Eulàlia dóna la benvinguda a escriptors de totes les edats.

Anuncis

Deixa un comentari, serà benvingut

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s