Un petó de cine

Creia que anava a entrevistar a algú que havia superat un càncer de mama, i em vaig trobar amb una noia que ja fa temps, des de ben joveneta, valora la vida per damunt de tot. La Beth és una valenta, tothom qui la coneix ho sap prou bé.

La Beth, com cada vespre abans d’anar a dormir, explica un conte a les seves filles petites. La nena de deu anys està asseguda al llit, amb les cames pengim penjam a punt per escoltar l’aventura, la de cinc es tapa amb els llençols fins més amunt del nas, descobrint uns ulls rodons amb set d’éssers místics i paisatges impossibles. La mare anuncia el títol del conte sense més preàmbuls: Un petó de cine.

«Ni damunt de la cadira, ni amb una càmera filmant, però amb una trama posterior de pel·lícula, que feu d’aquell petó dels més rocambolescos que un es pugui imaginar. L’Elisabeth  tenia tretze anys i gaudia de les vacances amb la família, a la  terra de la bruixeria i els sentits ocults: Galícia. La nit era clara i les estrelles brillaven per damunt les banderoles que adornaven la plaça del poble. L’orquestra animava joves i vells, i la calor d’estiu s’apaivagava amb la fresqueta de finals d’agost. Tot això passava en segon pla per l’Elisabeth, que sentia les galtes vermelles, els llavis tremolosos i l’emoció a punt d’esclatar qui sap com: tenia al davant el noi més guapo que hagués vist a la seva vida, amb els ulls clucs i apropant-se-li  amb els morros sortits. Va ser el seu primer petó. Un petó màgic, perquè era el primer. Un petó autèntic, perquè era el primer. Un petó de cine, perquè era el primer. Ella voldria recordar només aquell instant, en què els seus llavis es van fondre i el món es va pintar de colors que ballen, de victòries i pessigolles que neixen a  l’estomac i recorren tot el cos. Però no pot. No sap si hi havia alguna meiga amb males idees per allí, o aquell noi era un bruixot malvat, però quan pensa amb el seu primer petó, no pot evitar sentir que es troba en un armari fosc i amb temor de ser descoberta.

Rebobinem.

Abans del petó, l’Elisabeth era una nena tranquil·la que treia bones notes, tenia molt clar que volia ser periodista. Però aquell primer petó va significar tot el contrari. Com si es tractés d’un malefici, i al contrari que a la Blancaneus, el petó va fer que caigués malalta i es va haver de quedar tancada a casa durant vuit mesos, amb molt mal al coll i gairebé sense força.»

La Beth recorda el nom tècnic: mononucleosi infecciosa. Però no el diu en veu alta. S’estira al costat de la seva filla petita, la torna a tapar amb els llençols i segueix amb el conte:

«L’Elisabeth es va recuperar, però havia estat tant temps malalta que li van demanar que repetís curs. Imagineu-ho, totes les seves amigues de l’escola van canviar de classe, totes menys ella, que la van enviar a l’aula més llunyana i fosca, al final del passadís, allí on hi havia els nois i les noies que cridaven i es barallaven. No suportava la idea d’haver d’anar a l’institut amb ells. Allí no podia llegir, no podia estudiar, de què servia llavors? Es va amagar, literalment, dins l’armari de la seva habitació: de matí a tarda, de dilluns a divendres, d’octubre a març.  Llanterna a una mà i llibre a l’altra, portes fermades i ella encongida en la foscor de l’armari, rodejada de llibres i amb la por de ser descoberta. Al contrari de la Rapunzel, que tem no poder escapar de la torre, ella temia haver de sortir de l’armari, perquè el món de fora no li agradava i aquell racó recondit la protegia de tot. Quan els professors van avisar a la mare de les faltes d’assistència, l’Elisabeth ja tenia la resposta escapant-se-li pels llavis: si vols que vagi a l’institut, vaig, però sóc una ameba, estic allà, però no faig re. Adéu estudis, adéu periodisme.

Van passar els anys, l’Elisabeth va treballar de moltes coses diferents i fins i tot va tornar a estudiar, perquè encara que aquell petó li hagués pres les ganes d’anar a l’institut, no li havia robat la il·lusió d’aprendre. Es va enamorar i va tenir tres fills.»

—Tres fills com tu, mama! —exclama la nena de deu anys. Badalla i s’estira al llit.

«Sí, com jo. Però el conte no acaba aquí, no és com els de les princeses que es casen, tenen fills i ja no passa res més, per l’Elisabeth el conte segueix. Quan va complir quaranta anys va tenir dues grans sorpreses: un pastís deliciós i enorme, i una altra malaltia»

—Per culpa de les bruixes? —es sorprèn la petita.

—Per un altre petó? —pregunta, aixecant una cella, la de deu anys.

«No, aquest cop no va saber el per què. Tenia uns bonys estranys al pit, va anar al metge a preguntar i al cap de tres setmanes li van dir que estava molt malalta. L’Elisabeth va passar por, perquè ella volia estar bé per poder explicar contes als seus tres fills, i temia que li passés com l’altra vegada, que s’havia quedat sense forces. Li van dir que li cauria el cabell, i abans que fos així, va anar amb les dues nenes a la perruqueria, a fer-se pentinats molt xulis i cada vegada més atrevits.»

Les nenes riuen perquè fa estona que saben que la mare parla d’elles. La Beth acaricia els cabells ara a una i ara a l’altra, els llits estan tan enganxats, que és com si estiguessin estirades en un de sol. La Beth recorda la quimioteràpia, l’operació i la radio, però el conte es diu petó de cine; cal seguir amb l’aventura.

«Quan l’Elisabeth ja gairebé no tenia cabell, la filla més petita se la va quedar mirant estranyada, com si no la reconegués, es va apropar a poc a poc a la mare i li va tocar la calba amb un dit. Va mig somriure. Després la va tocar amb dos dits i es va amagar la mà. Mare i filla van riure. Van fer bromes i van fer fotos i, al final de tot, la petita va llepar el cap pelat i suau de l’Elisabeth, una llepada amb tota la llengua. Va ser un petó real, molt millor que qualsevol petó de cine: era un petó curatiu, perquè era el de la seva filla, la petita que sempre vol que li expliquin un conte abans d’anar a dormir. I ara l’Elisabeth ja està curada del tot, perquè té tres fills que li fan petons i l’abracen molt.»

La Beth fa un petó al front de les petites, que ja acluquen els ulls, i dóna la bona nit al seu fill gran, que està a l’habitació del costat. Baixa a la saleta i agafa l’agenda que descansa damunt la taula petita. Arrufa el nas, ja ni hi pensava, demà li toca injecció.

No farà un “y vivieron felices y comieron perdizes” més que res perquè no acostuma a menjar perdius. No la salvarà un príncep blau a galop d’un cavall blanc, més que re perquè el seu home ni és monarca, ni té els ulls blaus ni munta a cavall, ni l’ha de salvar.  I és ella qui haurà de lluitar contra dracs ferotges, i és ella qui haurà d’aixecar l’espasa amb força, i ho farà pels seus fills, i ho farà per ella, i per totes les dones valentes d’aquest món. Perquè no vol tornar a estar tancada en un armari fosc, perquè ja fa temps que va decidir viure.

 

 

Anuncis

3 thoughts on “Un petó de cine

  1. Beth es una inspiración para todo su entorno. Envidio su mente privilegiada, despierta y un punto controladora, lo justo para estar ella al mando de la enfermedad y no al revés. Grande Beth

    Liked by 1 person

  2. Es una luchadora y sus hijos su inspiración, madre de vocación, superó cada momento con la mayor aceptación y calma para que ellos no sufrieran, y eso sí, siempre con una sonrisa positiva y sin faltar un asombroso sentido del humor incluso por todo el proceso de curación. Vencedora en todos los aspectos!!! Un beso

    Liked by 1 person

  3. Es una persona muy positiva una gran madre y una gran hija tiene un corazón tan grande que le tuvieron que quitar un pecho porque no Le cogía el corazón

    Liked by 1 person

Deixa un comentari, serà benvingut

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s