Carta a mi mateixa, per més endavant o per qualsevol moment

Em pregunto si estàs navegant entre tempestes, cremant-te sota un sol afectuós i abrasador, o submergida entre màgia delicada. Espero que sigui això últim, però si no és així, tranquil·la, no passa res. Només recorda el que he somiat avui.

M’he llevat amb una idea molt clara sobre la confusió. M’he calçat una bamba blava, còmoda i vella al peu dret i m’he quedat mirant el peu esquerre: descalç, desprotegit, i sí, lliure. Això és el dubte i així és com m’he sentit aquest matí, després de somiar que flotava en un Mediterrani, ple de boies fràgils que sostenien la meva incertesa durant instants fugissers, esperant l’onada o una boia major, esperant la platja o enlairar-me amb les gavines.

La metàfora de la meva vida sempre ha estat l’aigua, ja ho saps. Primer era una piscina. «Llença’t, enfonsa’t, neda!». I si m’ofego? Tant que m’ha costat aprendre a flotar. I si se’n riuen de mi? Al final m’he llença’t. Al final? No, més aviat és el principi. I he posat el cap sota l’aigua, només una mica, els cabells encara rascaven la flassada de la superfície; el cor se m’ha accelerat, el respirar s’ha tornat irregular. Tot era tort i caòtic. Necessitava sortir d’aquella penombra, i és que no m’atrevia a obrir els ulls. A la vegada, també desitjava endinsar-me més (aquesta lluita interna de sempre)… voler conèixer, voler entendre, però no he pogut, feia massa mal. Fals: no he volgut.

He passat anys evitant la piscina. Fins avui que, tot somiant, he entès que no és una simple bassa clorada, sinó que es tracta d’un oceà, un oceà immens. Que allí avall hi deu haver peixos de mil colors i corall preciós. Només m’he de calmar, prendre paciència. Als que diuen que no estem fets per explorar la màgia d’aquell univers, que serà un fracàs, un ofec, o el que sembla el contrari, als que diuen que estem perfectament preparats, que serà un gran èxit.. ni cas. És més simple que tot això: darrere de la mínima por hi ha una gran felicitat, és qüestió de fer el salt a la piscina i adonar-se que és l’oceà.

Avall. Que estrany, sempre m’havien dit que per anar bé havia de pujar. Avall, avall. I m’han dit que havia d’entendre el món igual que ells, i m’han dit que havia de fer això i allò, i estar ocupada, i anar ràpid, i fer el bé, i ser millor que tots i que totes. Avall, avall, avall, fins tocar el fons marí i per fi, sí, obrir els ulls, valenta, entusiasmada, amb il·lusió i descobrir la terra castanya que s’enlaira polsegosa com la boira del meu poble, i a poc a poc es dilueix amb paciència, fluint amb les aigües fugisseres. Llavors, la màgia; un món que ja imaginava, però que va molt, molt més enllà que el cel i les estrelles.

Serà aterrador; al principi tot allò desconegut espanta. Després seran colors i respiraré aigua, l’aigua que ara temo i que petites boies fràgils m’impedeixen descobrir.

Tot somiant, avui m’he llençat. M’atreviré a submergir-me al fons del sentit de la meva vida? O em quedaré estàtica, entossudida a aferrar-me a una seguretat incerta? Potser deixaré els ulls clucs, fluint amb les aigües que corren, i esperant que em duguin, amb calma i sense obstacles, allí on vull arribar? El problema i la gran sort, és que en algun moment ja he obert els ulls, i ara no puc deixar de pensar en aquell corall.

NOVATEK CAMERA

Espero trobar-te aviat, una i altra vegada,

La llum

 

Fotos: 2 de maig del 2017. Ifaty (Madagascar). El dia que vaig trobar la veu per escriure Sol de Saturn (novel·la)

Anuncis

2 thoughts on “Carta a mi mateixa, per més endavant o per qualsevol moment

Deixa un comentari, serà benvingut

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s