Desert

Fujo del soroll. El desert m’acull. M’arrossego entre dunes d’ençà que el món es va tornar fosc. Aquell dia, aquell dia fatídic en què va començar el soroll, un ferro em va travessar el cos i vaig iniciar un camí de no retorn, sense un mag que em guiés, sense cartells ni brúixola. L’únic que volia i que vull és que el buit del meu pit deixi de ressonar. M’inquieta el tic-tac incessant del meu cor oxidat. Que exploti! Que es trenqui en bocins infinits, si així ha de ser, però que deixi de torturar!

Read More »

Anuncis

Camí tenyit

Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot. Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924-València 1993)

Feia passos llargs i alegres pel meu camí de terra fins que em va avançar un ésser impertinent, que per peus duia una roda gegant de la mida d’una sínia, i en comptes de suar feia panxa; vestia un barret de copa alta i fumava un puro més llarg que el meu braç.

Read More »

Horitzó

Sé que un dia la mare em va parlar del Balcó del Mediterrani: el punt culminant d’una rambla llarga i animada, allí on de nit el vent et pinta les galtes de roig i la foscor del cel es confon amb el negre del mar, un lloc on et pots inventar l’horitzó. Sé que aquestes paraules van ser seves, però no entenc d’on li va sortir la veu; fins on jo recordo, la mare mai ha tingut boca ni nas.

Read More »

Sabates de tacó

Sabates de tacó és el relat de l’Àngels: una dona valenta que ens recorda la força que poden arribar a tenir els pensaments positius. Una història basada cent per cent en el que, en una tarda de diumenge qualsevol, em va explicar al menjador de casa seva; pocs minuts abans de sortir a ballar, anys després de que li diguessin que no podria moure’s del llit.

Com cada diumenge al vespre, l’Àngels es calça les sabates de tacó i s’estira la brusa assegurant-se que no hi queda ni una arruga. La faldilla i les mitges ja sap que li queden bé, sempre li ha agradat lluir unes bones cames: ni llargues, ni fines, encara millor, perfectes per sortir a ballar.

Read More »